PROFESSORS DE SEGONA CATEGORIA II

L'onze de novembre de 2012 escrivia un post, Professors de segona categoria,  on denunciava la situació dels interins del Departament d'Ensenyament que havíem  passat a fer substitucions en perdre la vacant que teníem assignada per causa de les retallades imposades per la Generalitat.

En aquella ocasió substituïa una titular que va estar de baixa tot el primer trimestre, així doncs, vaig començar a treballar com a professora de segona categoria des del primer dia de curs i sabia que, probablement, s'acabaria l'últim dia del trimestre, tot just abans de començar les vacances de Nadal. 

Precisament, com que durant tres mesos seguits estaria cobrint la baixa de la titular, professors i alumnes em van tractar des del primer dia com si fos una professora de primera categoria, només que, en realitat, no ho era i, a més, sabia que aquella substitució, en algun moment, arribaria a la seva fi. 

La sensació que vaig tenir en aquell centre, tot i entrar com a substituta, va ser la que havia tingut els 10 anys anteriors, vaja, la de sempre: la de treballar per ensenyar uns coneixements als alumnes barrejada amb la d'educar uns principis i uns valors en els quals fomentar uns bons hàbits i comportaments que els serviran pel seu futur. Sempre he valorat i respectat els meus alumnes i sempre m'he sentit valorada i respectada per ells. De vegades m'ha costat més o menys guanyar-me'ls, però un curs dura molt de temps i un trimestre, també, per tant aquest cop no va ser massa difícil.

Així doncs, quan finalment va arribar la fi del primer trimestre que coincidia amb la fi de la meva substitució, me'n vaig anar del centre amb la satisfacció de qui ha passat la   gran prova: la meva primera substitució havia estat un èxit. Això sí, marxava amb la por provocada per l'incertesa de saber que me n'anava a la cua de l'atur, però amb l'esperança que la cosa no s'allargués massa.

Per sort només vaig estar un mes aturada i el dia 22 de gener em van nomenar per una altra substitució de quatre setmanes de durada. Curta, sí, però tenia feina i, aparentment, no em podia queixar.

El primer dia de classe estava contentíssima i eufòrica, però ben aviat l'alegria inicial va transformar-se per un estat d'atabalament una mica desesperant però, això sí, dissimulat al màxim, no fos cas que els alumnes ho notessin i llavors sí que la cosa empitjoraria de debò.

El fet és que no havia calibrat prou bé el que suposa començar com a substituta a finals de mes de gener, després que els alumnes haguessin estat 15 dies sense professor (yuuhhhuuu, per a ells és una festa, clar) i en un centre nou on no t'ubicaries ni que portessis una brúixola perquè el teu cap està fet un autèntic caos en veure tantes cares noves i tants noms nous de cop (uns cent vuitanta), en un espai tan reduït, l'aula, i en un temps tan breu, una hora, que es repeteix contínuament al llarg de tota la jornada. 

Els alumnes interpreten que un professor substitut és un novençà o un passerell que no s'entera de res a qui se li pot prendre el pèl fàcilment. I això és el que fan, evidentment. Per sort, l'experiència d'aquests deu anys m'han servit per a alguna cosa i he sortit airosa d'algunes de les proves a les quals m'han sotmès durant aquestes quatre setmanes. Bé, d'algunes no me n'he sortit, com per exemple el dia que vaig fer dues voltes en plan ruta turística per tot el centre, enviada de punta a punta, 1r pis, 2n pis i 3r pis inclòs,   pels mateixos alumnes conxorxats. 

Demà és el meu últim dia en aquest centre i sé que me n'aniré amb sensacions molt diferents que les de l'anterior substitució. Per començar admeto que és possible que no m'hagi guanyat la confiança ni dels alumnes ni dels companys que he tingut durant aquestes setmanes. De fet, el centre deu tenir uns vuitanta professors (ni tan sols ho puc assegurar, tinc tan poca informació) i, si faig recompte, no menteixo si dic que només dec haver interactuat amb uns quinze professors, vint a molt estirar.

Per acabar, només diré que, tenint en compte la situació, he fet el que bonament he pogut, perquè el que sí que està clar és que exercir de professor no és el mateix que intentar exercir de professor substitut. També he comprovat que quatre setmanes és massa poc temps perquè el centre, els professors que hi treballen i els alumnes que hi estudien et puguin considerar alguna cosa més que simplement un professor de segona categoria. De fet, ni tan sols per intentar demostrar que tu, un dia, vas ser de primera   categoria i que voldries continuar sent-ho.

Tanmateix el dimarts tornaré a anar a la cua de l'atur tot esperant que ben aviat em tornin a nomenar per a una nova substitució. Això sí, posats a demanar, que sigui fins a final de curs perquè així, tot i estar relegada a la segona categoria, tindré la possibilitat d'exercir de professora oficial (qui finalment avalua) que, en el fons, sembla que és la única categoria que compta per a tothom.

I tot amb il·lusió, amb esperança i amb optimisme, oi?

Sí, senyor president, li ben asseguro que no he perdut cap de les tres coses. Ans al contrari!

MIRACLE DE DESAMOR

Va ser tan de sobte que ningú s'adonà que la  Lluna ja no tenia els ulls de color mel. Els cops de puny, les empentes i les paraules brutes de l'home-llop li havien tornat els ulls de color violeta. Ara ja només recordava el dia que ell l’havia marcada per sempre, fins fer-la sagnar, amb l’anell d'or. Aquell casori ritual va fer plorar la seva mare quan la veié eixugant-se l’ànima en signar el paper amb olor a encens.

L’embranzida fàl·lica va esquinçar-li, nit rera nit, la dignitat concebuda abans de la toia de gessamins. Va parir amb el dolor i el crit cinc fills que la van devorar per dins, transformant-li les submises entranyes en un  pou sec de desig.

La Lluna es va mirar les nafres que tenyien la seva pell d'ivori  per darrera vegada, la nit abans del miracle. L'home-llop esbufegava amb pudor agra al seu damunt quan ella va perdre l'enteniment per sempre. Embolicada amb el llençol de cintura avall i amb les seves sines plenes de ferides, va anar a mirar-se a l’aigua sabonosa de rentar plats. Allà mateix va descobrir-se els nous ulls  de color violeta. Un violeta vellutat i tendre que traspassava l'essència del seu cos i la va fer sentir sorprenentment forta.     

L'home-llop va trobar-la a la cuina i va veure que els blaus, les cicatrius i els bonys li havien desaparegut del cos. Aleshores va mirar-li els ulls i en veure'ls d'aquell color tan especial,  taumatúrgic, una sotragada va ofegar-li el pit. El penediment, però,  no va durar gaire perquè la fredor d'esperit feia anys que l’havia corcat per dins.

En veure'l enfront seu, la Lluna va omplir el cel de colors violats i, signant un pacte amb la seva ànima, va desaparèixer com un miratge enmig l’escuma de rentar els plats, desempallegant-se per sempre de l'anell d'or que la sotmetia a la voluntat de l'home-llop i esdevenint, així,  un ésser nou i lliure en una altra dimensió.

Allí on no existien ni els llops ni els homes, només els àngels de l'esperança. 

NO FOTIS, NO T'HAS DISFRESSAT?

Vaig néixer a una ciutat on no hi havia massa tradició del Carnaval. Tot es reduïa a el dia que sortia el Rei Carnestoltes, l'enterrament de la sardina i a algunes festes de disfresses més aviat de caire privat. Poca cosa més. 

Avui en dia, en llegir el cartell de festes de l'actual Carnaval, veus que fan una festassa  durant una setmana sencera tan plena d'activitats que n'hi ha per preguntar-se si es tracta de la mateixa ciutat.

Aquest any han proclamat Rei al Carnestoltes XXXII i va  acompanyat per la Concubina XIX, així que ja es veu que han tingut uns anys per organitzar el sarau i anar-lo ampliant any rera any. Per això mateix és fàcil pensar que abans del Carnestoltes I poca cosa hi havia i crec que demostra, tot i que més d'un estarà en contra, que trenta-dos o dinou anys  no són suficients ni vàlids per afirmar la tradició d'aquesta festa que tan proclamen a tort i a dret en la qual hi té cabuda fins i tot un concurs de Drag Queens. Pura tradició, és clar.

Ara visc a una altra ciutat més petita que la natal però amb una forta tradició pel Carnaval. Aquesta ciutat té tradicions que van molt més enllà que els trenta-dos anys que us comentava. Tradicions populars que es mantenen tot i haver passat els seus més i els seus menys, ja que estic parlant d'un poble que va créixer molt en habitants i ha acabat sent una ciutat prou gran com perquè certes activitats carnavalesques molt tradicionals i populars, fins i tot, s'hagin prohibit per les bretolades del públic participant. Una autèntica llàstima.

Les dues ciutats tenen poc en comú. De fet potser només comparteixen el fet d'estar en territori català i ubicades al costat del mar. Ara bé, aquests dies han compartit alguna cosa més: els carrers de les dues s'han omplert amb activitats (amb tradició o no) carnavalesques i, sobretot, amb gent vestida amb les més variades disfresses passejant a tothora amunt i avall.

No cal que digui que alguns abillaments fan molt de goig però altres, més aviat tenen molt poca gràcia. Però això és igual, el que compta és disfressar-se ni que facis una mica de pena, ja sigui a la feina, al súper o al carrer. T'has de disfressar! 

No sabria dir-vos si aquesta fal·lera per disfressar-se té a veure amb la globalització. Potser sí, perquè jo diria que les tradicions, de globals, no n'han estat mai, més aviat eren d'aquelles que deien allò d'ostes vingueren que de casa ens tragueren. 

Qui ho vulgui entendre, que ho entengui i qui no, que s'hi posi fulles. Així podrà dir que va disfressat d'arbre.

MENTS DUBTOSAMENT 

PRODIGIOSES 

En Tonet, en Lluïset i en Xavito són tres antics amics que es coneixen des de l'infància i que van compartir junts estudis de secundària a l'institut del poble. Avui en dia són adults fets i drets i ja no es veuen mai, si no és que es troben pel carrer per una coincidència involuntària.

Els tres compartien una bona amistat plena de complicitats típiques de l'edat, però, a més, compartien el fet de tenir una intel·ligència per sobre de la mitjana habitual de la resta dels mortals, de tal manera que els permetia aprovar les assignatures amb excel·lents sense la necessitat d'obrir un llibre, cosa que, evidentment, als seus professors emprenyava molt, entre d'altres coses perquè adoptaven un posat desafiant i arrogant i, fins i tot, un punt desagradable.

La resta de companys els veneraven per l'esperit contestatari i rebel que mostraven envers les directrius imposades per la societat i per la genialitat que traspuaven amb les ocurrents reflexions sobre l'existència vital humana. Observar-los i escoltar-los era transgressor i divertit i ben aviat es van convertir en els líders de l'institut fins que, mica a mica, les coses van anar canviant per als tres.

En Tonet era fill de dos intel·lectuals i li permetien totes les excentricitats que ell desitgés. Va ser el primer a deixar d'anar a classe i ni tan sols es va treure el títol de secundària. Va canviar els llibres pel misticisme,  les energies espirituals i els missatges del més enllà i va començar a predicar amb una colla de gent que el seguia fidelment.

Avui en dia en Ton és d'aquells individus que fan canviar de vorera per no creuar-se'ls perquè no és massa clar saber si és Llucifer o Nosferatu. És ben fàcil adonar-se que aquella intel·ligència privilegiada s'ha transformat en autèntica bogeria i només cal mirar-li els ulls per adonar-se'n que no hi toca massa.

En Xavito tenia el do de la simpatia combinat amb un caràcter competitiu innat. Era molt llest i, tot i fer moltes campanes,  les notes altes sempre apareixien al seu butlletí. Com que era de família humil i sabia que ningú el col·locaria a cap lloc privilegiat, va triar una carrera d'aquelles que es deia que tenien sortida, Economia, per assegurar-se feina en acabar-la. La carrera el va avorrir mortalment i es saltava classes per no deprimir-se més del que es deprimia escoltant les bases del capitalisme i de l'economia mundial. Tot i això, se la va treure i va acabar amb el títol a la mà.

El títol d'economista i el tarannà trempat i tot terreny del Xavi van fer que acabés amb un càrrec de director executiu d'una important multinacional. Hi va aguantar 10 anys fins que, cansat de doblegar-se davant aquella màquina de fer diners i d'anar tan en contra dels seus principis i valors,  va començar a aparèixer a la feina sense corbata i sense afaitar com a reflex del seu conflicte interior. 

La indemnització li va permetre posar les quatre coses importants en una maleta i marxar cap a algun país asiàtic, on sobreviu fent esporàdicament de guia turístic, deixant família, amics i passat per sempre més. 

D'en Lluïset deien que era el més exòtic dels tres perquè tenia la doble nacionalitat: l'espanyola i l'anglesa. Ja de ben jove mostrava un dolor existencial profund, fruit de la mort d'un germà bessó als 13 anys. Compartia campanes amb els seus tres amics, però ell sempre aprofitava aquestes estones per fumar-se algun porro i beure alguna cervesa. S'hauria d'haver tret el títol amb una matrícula d'honor, però l'institut no li va voler atorgar perquè havia produït més d'un acte vandàlic a les instal·lacions: trencar els vidres del gimnàs, ratllar les parets amb blasfèmies, entrar a les classes drogat i embriac...

Era el millor de tots en les assignatures de matemàtiques i de físiques i, animat i reptat pel professor de ciències, es va matricular a Físiques pensant que seria bufar i fer ampolles. Només arribar els primers exàmens va punxar i, per suportar el fracàs no esperat, s'anestesiava amb dosis elevades d'alcohol que acompanyava amb drogues de la més diversa tipologia.

Va llençar la tovallola amb el tema dels estudis, però davant la família continuava fent que estudiava perquè això li permetia utilitzar els diners familiars destinats a les matrícules per comprar aquelles substàncies que l'ajudaven a aturar el torrent continu de pensaments negatius. Reflexions existencials d'una profunditat extraordinària però que el turmentaven a tothora.

Quan el seu pare ho va saber, el va ingressar en una clínica de desintoxicació i, en sortir, aprofitant les influències que tenia per ser un important polític, el va col·locar a un peatge de l'autopista. Havia de ser una feina temporal, fins que decidís cap a on tirar per començar de nou, però el cert és que en Lluís, després de força anys de feina repetitiva i monòtona, encara hi treballa i no té cap intenció de deixar-ho. Diu que el flux continuat de cotxes passant per davant de la seva cabina li distreu la ment de l'addicció a l'autodestrucció i, amb això, ja en té prou. No és feliç, clar, però es conforma.